Closer de Kings of Leon

Me gusta muchísimo esta cancion de Kings of Leon llamada Closer así que he hecho mi propia traducción. Dicen las interpretaciones de la letra que es la canción de un vampiro viejo y cansado de su vida.

Closer

Más cerca

Stranded in this spooky town,
Stoplights are swaying
And the phone lines are down
The floor is crackling cold,
She took my heart, I think she took my soul
With the moon I run,
Far from the carnage of the firey sun

Driven by the strangle of vein
Showing no mercy I do it again
Open up your eyes
You keep on crying, baby I’ll bleed you dry
Skies they blink at me
I see a storm bubbling up from the sea

And it’s coming closer
And it’s coming closer

You shimmy shook my bones,
Leaving me stranded all in love on my own
Do you think of me?
Where am I now? baby where do I sleep?
Feel so good but I’m old
2000 years of chasing’s taking it’s toll

And it’s coming closer
And it’s coming closer
And it’s coming closer
And it’s coming closer

Encallado en este pueblo espeluznante
Los semáforos se balancean
Y las líneas de teléfono no funcionan
El suelo cruje frío,
Ella se llevó mi corazón, creo que se llevó mi alma
Con la Luna corro,
Lejos de la matanza del fiero Sol

Movido por la estrangulación de la vena
Sin mostrar misercordia lo hago otra vez
Abre tus ojos
Sigues llorando, cariño, te dejaré seca
Los cielos me parpadean
Veo una tormenta burbujeando desde el mar

Y se está acercando
Y se está acercando

Tus vibraciones sacudieron mis huesos
Dejándome solo, encallado en amor
¿Piensas en mí?
¿Dónde estoy ahora? Cariño, ¿dónde duermo?
Estoy bien, pero soy viejo
2000 años de persecución me pasan factura

Y se está acercando
Y se está acercando
Y se está acercando
Y se está acercando

We should fall in love – Deberíamos enamorarnos

Me encanta esta canción “We should fall in love” de Stalker Studio, que conocí en su versión housera, el remix vocal de Ashley Beedle, y lo que me gusta especialmente es su letra.

Esta versión acústica es preciosa y más sentida todavía. Digna de oír en la boca de alguien especial.

We should fall in love

Deberíamos enamorarnos

it’s always been you & me
I’ve been around for a thousand years
but it’s a perfect sky above a perfect girl
a perfect boy

you should know
if there ever was a perfect time
the time has come
when we should fall in love

it happened gradually, gradually
you still don’t know what I think of it
but if you come with me
then we can’t go wrong
cause we belong

you should know
if there ever was a perfect two
it’s me and you
who should fall in love

we should fall in love

you are my best friend
you always wanna see the happy endings
with a perfect sky above a perfect girl
a perfect boy

you should know
this is when they start to play that song
this is … oh … let me fall in love

if they ever gonna fall in love
we should fall in love
we should fall in love

we should fall in love

Siempre hemos estado tu y yo
he estado a tu lado por mil años
pero es un cielo perfecto, sobre una chica perfecta
un chico perfecto

deberías saber
que si alguna vez hubo un tiempo perfecto
el tiempo ha llegado
en el que deberíamos enamorarnos

sucedió gradualmente, gradualmente
aun no sabes lo que pienso de ello
pero si vienes conmigo
no podemos equivocarnos
porque pertenecemos el uno al otro

deberías saber
que si alguna vez hubo una pareja perfecta
somos tu y yo
los que deberíamos enamorarnos
deberíamos enamorarnos

eres mi mejor amigo
siempre quieres ver los finales felices
con un cielo perfecto sobre una chica perfecta,
un chico perfecto

deberías saber
ahora es cuando empiezan a tocar aquella canción
ahora es … oh … déjame enamorarme

si alguna vez ellos van a enamorarse
deberíamos enamorarnos
deberíamos enamorarnos

deberíamos enamorarnos

Viatge de somni

Fa molt de temps que no em llevo a escriure un somni. La veritat, cap posseïa el contingunt adient que em motivés a fer-ho. A dies però, el contingut hi és i tan sols no me n’enrecordo. Veritat que és estrany tot això dels somnis? I si poguessim escollir quins volem que es fessin realitat? Aleshores és quan no voldríem que acabessin mai … precisament com ara fa cinc minuts.

Diuen que un mai sap com entra en un somni i és tan certa la afirmació que jo vaig aparèixer de cop al bell mig d’un aeroport vell i familiar. Sóc a casa, he tornat però no he vist l’aterratge ni el trajecte. No. Els capricis onírics m’han traslladat directament a la sortida. És de nit i rebo un missatge d’una persona que em ve a recollir. Es als somnis on un se n’adona de que el temps, més que mai, s’estira i s’arronsa (Visca la relativitat temporal!) En el que sembla una centèsima de segon, t’apropes per l’esquena, atacant el meu flanc dret, plenament deslliurat de protecció, fins que hi enllaces per sopresa la teva mà esquerra. Però … ep! Tu no ets tu! Tu no ets la persona del missatge! … No em cal pensar gaire en qui pot haver estat l’artífex del canvi de “no-tu” a “tu” i li dedico el meu somriure que duu l’epítet “No canviaràs mai”. Penso ràpidament en tot, en tot el passat, en tot el dolent, en tot el que et diria, en tot el que no et vaig dir … El teu interior ho sap. Saps que penso i què penso. Somrius amb el més meravellós dels somriures, aquell que t’és únic, aquell que m’ha acompanyat durant l’absència. En un instant, la dèria pensadora toca a la fi: tot és com una vegada ho vàrem somiar.

Passegem plegats, agafats de la mà en direcció a la ciutat (demostrant un cop més la increïble capacitat del somnis per moure escenaris i situar-los on més convingui). Allà hi som, com una vegada hi vàrem ser passejant i parlant. En baixar unes escales trobem un pare i un fill que les baixen rere nostre. Parlen una llengua estranya. “Sembla àrab”, et dic a cau d’orella. “No. És farsi!” et xiuxiuejo esverat un segon desprès com qui ha fet una descoberta històrica … i en el fons, tot m’és tan familiar … com si haguessim tingut milers d’aquestes converses fora d’aquest oniro-espai.

I ara el tall. El tall en l’espai-temps dels típics que els somnis acostumen a tenir. Hem tornat per art de màgia a la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport. Sé que és un somni: allà ni s’hi pot tornar fàcilment ni tu podries ser-hi. Però hi som. Les cintes transportadores corren i corren sense parar transportant equipatge des de la planta inferior i escopint les maletes de viatge oblidades. Cerco la meva amb la mirada i la trobo, però no sóc capaç d’agafar-la abans de que torni a amagar-se en el seu viatge sobre la cinta. La gent, oblidadissa com jo, s’atabala per tal de recuperar-ne les seves. Ja torna, ja surt de nou. Aconsegueixo una posició privilegiada entre la gentada però un cop més s’escapa de les meves mans, totalment inaccesible i torna a caure a través del forat a la planta de sota. Vint-i-tres quilos, o més, de ben segur més. Imagino la patacada, el soroll: ¡BAM! I desperto.

Desperto trasbalsat, amb ganes de que allò no s’acabés mai i pensant en els minuts viscuts. Pensant en tu. Pensant en per què hi penso ara. Pensant que potser haig de tornar i deixar que la meva maleta amb memòries del passat giri per sempre fora del nostre abast. Al cap i a la fi, ara … estem junts ¿no?