Cap de cor

Ell digué: A l’amor cap cor és com el cap.

Ella refutà: Cap cap sense cor.

Ell continuà: Cap cor cap al meu cap.

Ella responguè: Si no hi cap cap, hi cap cor.

Ell matitzà: Cap i només cap. Cap cor.

Ella argüí: Cor i només cor. Cap cap.

Ell indicà: Cap al cor, ¡a través del cap!

Ella proferí: Amor al cor cap si no hi cap cap.

Ell interrompí: Al meu cap no s’hi cap si només cap cor.

…

Progressivament s’adonaren que mai arribarien a posar-se d’acord perque a l’amor: Cal cor i cap i cap i cor, car cal evitar cap cop.

Resignar-me … és l’únic que he fet fins ara. Se’m dóna prou bé. De fet és allò a què la meva vida amorosa ha acabat acostumant-se. Diuen que a l’amor com a la guerra s’hi ha de lluitar fins la mort. Lluitar-hi? Primer haig de saber qui és l’enemic. El conec? Com l’ataco? Per atacar-lo no hauria d’estar segur de la meva victòria? Potser ben mirat d’enemics n’hi ha molts. En conec un segur, el principal: jo. L’altre podria acabar sent la teva indiferència. És present, no puc oblidar-la i no vull culpar-te’n. Com li puc donar la culpa a algú a qui mai he gosat deixar-li saber el que va començar a moure’s dintre meu? Potser ni tan sols t’has adonat de la meva atenció. La he dissimulada amb els esforços necessaris per no malmetre l’amistat. A més a més no puc i no dec anar-hi més enllà. No es pot fer res. Tant se val. A la vida no li podem donar forma a base de “si tan sols …”. Sempre, des de l’inici dels temps, han estat els valents els protagonistes de les heroïcitats que han acabat guanyant-se un lloc a la memòria col·lectiva. Els recordem, amb admiració, oblidant aviat que les històries les escrigueren precisament els covards. I aquest sembla ser el meu paper assignat en aquest conte encara no acabat. No tinc cap guió escrit que condueixi a fer servir pronoms en primera persona del plural. No hi haurà cap “ens” presidint la forma adient del verb estimar, els verbs emprats mai portaran la força d’un “-nos” al final. Ni tan sols la reduïda “‘ns” voldrà fer acte de presència. No hi ha necessitat de fer-t’ho saber. Dir: “això és el que podria haver estat si … pero mai serà” i omplir-hi els punts suspensius amb el més important, el secret amagat, l’arrel del problema: la més que comprensible incompatibilitat de dues vides. D’altra banda no parlar-ne no equival a deixar de fer castells de sorra. Hi són però s’esvaeixen ràpidament. Com m’ho faré sense la teva presència si marxo l’any vinent? Començo a sentir que t’enyoraré moltíssim. No vull fer-te fora mai de la meva vida i no puc tenir-te dintre plenament. Es més, ni tan sols puc saber si voldries ser-hi. Impossible.

Aquesta és la única força que m’atreveixo a brandar: la paraula escrita. L’utilitzo i m’utilitza. Per separat som poderosos. Sinergèticament som imparables: per moure, per fer pensar i per colpir. Avui, però, per descobrir la feblesa dels meus pronoms que substitueixen l’únic nom que ressona al meu cap.

Et miro de reüll i et trobo. Dues mirades plenes de patiment pretèrit. Reconec que m’omple de joia la sensació de retrobar-te. De joia de i de por a parts iguals.

Èsser a prop teu només contribueix a atabalar el meu cap. Anàlisi rere anàlisi les branques de l’arbre de les decisions semblen no tenir fi. A l’extrem, lluny de l’abast meu, veig la desitjada. Penso en atansar-m’hi però continua allunyant-se sense pietat.

Mai, fins ara, havia pensat que agrairia la passivitat d’algú. Sense entrar en judicis et dono l’enhorabona. Tan sols sé que els esforços constants que faig per no ser com realmente sóc s’haurien anat a n’orris si t’ho haguessis proposat o bé les circumstàncies t’ho haguessin permès. Sento quelcom. No puc negar-ho. Sento quan hi ets i quan no, quan arribes i quan marxes, quan t’apropes o encara més quan t’allunyes.

Sento i callo. Cap gest o paraula pot delatar-me. Impàvid, fred assisteixo als nostres encontres tractant que el futur no ens faci mal. Tot per evitar que la necessitat d’estimar que ambdòs arrosseguem ens compliqui massa la vida i acabem distanciats per quelcom que jo, i només jo, deuria haver evitat.