La feblesa dels meus pronoms
July 11th, 2008
Vull entendre-ho, comprendre‘m i intentar saber-ne més de tu. Ho vull, ho desitjo sempre quan marxes del meu costat i al minut t’enyoro. Em plaus ben bé d’ençà que vaig conèixer-te. De vegades et trobo propera i m’amago per por a perdre‘t, no sigui el cas que estant tant a la vora apareguin de nou les traces de patiment. Recordes? Fa un temps ambdós vàrem deixar-les enrere, junts, gairebé alhora.
Resignar-me … és l’únic que he fet fins ara. Se’m dóna prou bé. De fet és allò a què la meva vida amorosa ha acabat acostumant-se. Diuen que a l’amor com a la guerra s’hi ha de lluitar fins la mort. Lluitar-hi? Primer haig de saber qui és l’enemic. El conec? Com l’ataco? Per atacar-lo no hauria d’estar segur de la meva victòria? Potser ben mirat d’enemics n’hi ha molts. En conec un segur, el principal: jo. L’altre podria acabar sent la teva indiferència. És present, no puc oblidar-la i no vull culpar-te’n. Com li puc donar la culpa a algú a qui mai he gosat deixar-li saber el que va començar a moure’s dintre meu? Potser ni tan sols t’has adonat de la meva atenció. La he dissimulada amb els esforços necessaris per no malmetre l’amistat. A més a més no puc i no dec anar-hi més enllà. No es pot fer res. Tant se val. A la vida no li podem donar forma a base de “si tan sols …”. Sempre, des de l’inici dels temps, han estat els valents els protagonistes de les heroïcitats que han acabat guanyant-se un lloc a la memòria col·lectiva. Els recordem, amb admiració, oblidant aviat que les històries les escrigueren precisament els covards. I aquest sembla ser el meu paper assignat en aquest conte encara no acabat. No tinc cap guió escrit que condueixi a fer servir pronoms en primera persona del plural. No hi haurà cap “ens” presidint la forma adient del verb estimar, els verbs emprats mai portaran la força d’un “-nos” al final. Ni tan sols la reduïda “‘ns” voldrà fer acte de presència. No hi ha necessitat de fer-t’ho saber. Dir: “això és el que podria haver estat si … pero mai serà” i omplir-hi els punts suspensius amb el més important, el secret amagat, l’arrel del problema: la més que comprensible incompatibilitat de dues vides. D’altra banda no parlar-ne no equival a deixar de fer castells de sorra. Hi són però s’esvaeixen ràpidament. Com m’ho faré sense la teva presència si marxo l’any vinent? Començo a sentir que t’enyoraré moltíssim. No vull fer-te fora mai de la meva vida i no puc tenir-te dintre plenament. Es més, ni tan sols puc saber si voldries ser-hi. Impossible.
Aquesta és la única força que m’atreveixo a brandar: la paraula escrita. L’utilitzo i m’utilitza. Per separat som poderosos. Sinergèticament som imparables: per moure, per fer pensar i per colpir. Avui, però, per descobrir la feblesa dels meus pronoms que substitueixen l’únic nom que ressona al meu cap.
(No Ratings Yet)
Loading ...
