A Terrassa tothom suma (però cada cop sumem menys)

A Terrassa, una ciutat per sobre dels 200.000 habitants que sempre ha sofert d’una mobilitat desastrosa, l’Ajuntament, la Regidoria d’Urbanisme o qui en sigui responsable continuen convertint la ciutat en un caos que toca patir als qui ens desplacem en cotxe.
Algunes de les actuacions “ben pensades” són:
rotondes mal fetes que formen uns embussos impressionants com per exemple: la situada a Avda Vallès /Avda. Bejar a Can Petit on dos carrils es transformen en un de sol a l’interior de la rotonda. O directament insofribles com la rotonda de Plaça de L’Aigua que continuen modificant per fer-la més complicada encara.
instal·lació de semáfors cada dos per tres (tots els nous entre Avda Bejar i Ctra Rellinars) i mai sincronitzats que fan que la gent surti disparada per arribar al següent perque estan farts de cues (avda. Bèjar desde Ctra Matadepera)
els passos elevats que tenen més pendent del legal on et deixes els baixos del cotxe . A més de no haver-hi cap estandarització: posen badens, posen passos elevats amb pas de zebra i posen uns trossos de goma grandíssims (C/ Prat de la Riba o Passeig 22 de Juliol a Can Boada).
els sots a l’asfalt perque a Terrassa s’hi fan feines al carrer i mai s’acostuma a deixar el carrer com estava, i les tapes de les clavegueres que mai estan posades a nivell (Avda Vallés en ambdos sentits)
senyalització pintada per ineptes com la nova forma de pintar l’accés al pont de Vacarisses venint des del Carrer Sant Marc. On abans hi havia dos carrils, ara només n’hi ha un que es desplega deixant pas a 3 cotxes en direcció al pont. Embussos inacabables. (En un bon exemple del que es fer la feina dues vegades, aquesta senyalització va desaparèixer uns messos després i per sort van tornar a la original)
la mania de posar carril bici per tot arreu treient llocs d’aparcament. ¿Quantes bicis he vist passar per Abat Marcet? ¿I per la zona de la Gripia / Les Arenes i l’Estació Est? … ¿Pel Park Vallés? … ¿I per dos bicis al dia fa falta treure tots les places de parking i fer aparcar els cotxes al mig del carrer perque les bicis circulin entre ells i la vorera? Potser l’ajuntament ens hauria de començar a regalar una bici a tots.
els plafons pels autobusos perque puguin carregar i descarregar al bell mig del carrer.
recomanar fer servir les rondes per circular amb fluidesa i posar-hi dos radars fixes i algún mòbil (sota el pont de la C-58 direcció nord passat el Centre Blau de la Llar). L’Avinguda del Vallès, plena de semàfors, i limitada a 50 es el que ells anomenen “Rondes”.
els xamfrans rodons i tota la parafernàlia amb les voreres a prop de les escoles perque els pares puguin recollir els fills … que pobrets no poden caminar 10 minuts fins a casa.
l’eliminació de carrils d’arteries principals com La Rambla d’Ègara i collindants.
– carrils massa petits en carrers pintats per dos cotxes on s’hi cap amb problemes (això sí les voreres fan tres metres) com per exemple: la Avinguda Barcelona pujant a l’alçada dels Bombers.

Això es Terrassa, on tothom suma … sumem crispació perque la gent n’està farta de la colla d’ineptes que porten massa anys al Govern municipal fent i desfent com volen.

Viatge de somni

Fa molt de temps que no em llevo a escriure un somni. La veritat, cap posseïa el contingunt adient que em motivés a fer-ho. A dies però, el contingut hi és i tan sols no me n’enrecordo. Veritat que és estrany tot això dels somnis? I si poguessim escollir quins volem que es fessin realitat? Aleshores és quan no voldríem que acabessin mai … precisament com ara fa cinc minuts.

Diuen que un mai sap com entra en un somni i és tan certa la afirmació que jo vaig aparèixer de cop al bell mig d’un aeroport vell i familiar. Sóc a casa, he tornat però no he vist l’aterratge ni el trajecte. No. Els capricis onírics m’han traslladat directament a la sortida. És de nit i rebo un missatge d’una persona que em ve a recollir. Es als somnis on un se n’adona de que el temps, més que mai, s’estira i s’arronsa (Visca la relativitat temporal!) En el que sembla una centèsima de segon, t’apropes per l’esquena, atacant el meu flanc dret, plenament deslliurat de protecció, fins que hi enllaces per sopresa la teva mà esquerra. Però … ep! Tu no ets tu! Tu no ets la persona del missatge! … No em cal pensar gaire en qui pot haver estat l’artífex del canvi de “no-tu” a “tu” i li dedico el meu somriure que duu l’epítet “No canviaràs mai”. Penso ràpidament en tot, en tot el passat, en tot el dolent, en tot el que et diria, en tot el que no et vaig dir … El teu interior ho sap. Saps que penso i què penso. Somrius amb el més meravellós dels somriures, aquell que t’és únic, aquell que m’ha acompanyat durant l’absència. En un instant, la dèria pensadora toca a la fi: tot és com una vegada ho vàrem somiar.

Passegem plegats, agafats de la mà en direcció a la ciutat (demostrant un cop més la increïble capacitat del somnis per moure escenaris i situar-los on més convingui). Allà hi som, com una vegada hi vàrem ser passejant i parlant. En baixar unes escales trobem un pare i un fill que les baixen rere nostre. Parlen una llengua estranya. “Sembla àrab”, et dic a cau d’orella. “No. És farsi!” et xiuxiuejo esverat un segon desprès com qui ha fet una descoberta històrica … i en el fons, tot m’és tan familiar … com si haguessim tingut milers d’aquestes converses fora d’aquest oniro-espai.

I ara el tall. El tall en l’espai-temps dels típics que els somnis acostumen a tenir. Hem tornat per art de màgia a la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport. Sé que és un somni: allà ni s’hi pot tornar fàcilment ni tu podries ser-hi. Però hi som. Les cintes transportadores corren i corren sense parar transportant equipatge des de la planta inferior i escopint les maletes de viatge oblidades. Cerco la meva amb la mirada i la trobo, però no sóc capaç d’agafar-la abans de que torni a amagar-se en el seu viatge sobre la cinta. La gent, oblidadissa com jo, s’atabala per tal de recuperar-ne les seves. Ja torna, ja surt de nou. Aconsegueixo una posició privilegiada entre la gentada però un cop més s’escapa de les meves mans, totalment inaccesible i torna a caure a través del forat a la planta de sota. Vint-i-tres quilos, o més, de ben segur més. Imagino la patacada, el soroll: ¡BAM! I desperto.

Desperto trasbalsat, amb ganes de que allò no s’acabés mai i pensant en els minuts viscuts. Pensant en tu. Pensant en per què hi penso ara. Pensant que potser haig de tornar i deixar que la meva maleta amb memòries del passat giri per sempre fora del nostre abast. Al cap i a la fi, ara … estem junts ¿no?

Diàleg de cap i cor

Cap de cor

Cap de cor

Ell digué: A l’amor cap cor és com el cap.

Ella refutà: Cap cap sense cor.

Ell continuà: Cap cor cap al meu cap.

Ella responguè: Si no hi cap cap, hi cap cor.

Ell matitzà: Cap i només cap. Cap cor.

Ella argüí: Cor i només cor. Cap cap.

Ell indicà: Cap al cor, ¡a través del cap!

Ella proferí: Amor al cor cap si no hi cap cap.

Ell interrompí: Al meu cap no s’hi cap si només cap cor.

Progressivament s’adonaren que mai arribarien a posar-se d’acord perque a l’amor: Cal cor i cap i cap i cor, car cal evitar cap cop.

La ginesta

Quan arriba la primavera sempre ve acompanyada del flaire de les flors. De totes elles la que més associo a la meva terra es aquella de la que Joan Maragall va parlar en un dels seus poemes.

Ginesta

Ginesta

La ginesta

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l’he tinguda lligada
m’he girat de cara al mar…
M’he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

La nina i son germà

Esta canción, preciosa en cuanto a melodía y turbia en cuanto a letra, la escuché por la radio y me vi obligado a localizar el CD para ver si era igual de bueno. Es Lídia Pujol cantando en su disco Els amants de Lilith donde recopila canciones populares de transmisión oral de las tierras de habla catalana (Catalunya, València y Mallorca) y las versiona con su magnífica voz.

Podeis leer aquí una explicación detallada de lo que significó la inmersión en la música popular para la artista. Letras desgarradoras que hablan sobre mujeres que sufren y que hacen sufrir. Amor y muerte entremezclados en más de una ocasión.

La canción “La nina i son germà” es una versión de La dama d’Aragó una de las canciones más antiguas del cancionero popular catalán de la cual Joan Manuel Serrat también hizo una versión.

Por cierto si alguien conoce la traducción exacta para “roseta” en la frase “se’n pugen roseta” le animo a que comente.

La nina i son germà

La niña y su hermano

Shhhh
No parlis fort
que la nina dorm
Vigila no prengui mal
jo tornaré tan aviat com pugui

A Aragó hi ha una nina
que és bonica com un sol.
Té la cabellera rossa,
li arriba fins als talons.

Ai, amorosa Anna Maria,
robadora de l’amor…
Ai, del amor…

Son germà se la mirava
amb un ull tot amorós.
No fóssim germans, Maria,
mos casaríem tots dos.

Ai, amorosa Anna Maria,
robadora de l’amor…
Ai, del amor…

Se la pren per ses mans blanques
se la pren tot amorós
a dalt se’n pugen roseta
a dalt se’n pugen tots dos

Amorosa Anna Maria
robadora de l’amor
Ai amorosa Anna Maria
robadora de l’amor.

I en una cambra de roses
i en un llit cobert de flors
son germà se la mirava
amb un ull tot amorós
Ai amorosa Anna Maria
robadora de l’amor.
Ai amorosa Anna Maria
robadora de l’amor.
amor amor amor amor amor
això no és amor

Ai amor amor amor amor amor
això no és amor

Ai amor meu, ai amor meu
plores com ho fa un ocell
plores como ho fa un ocell
T’han deixa’t tan grans ferides
que ja no tenen remei.
T’han deixa’t tan grans ferides
que ja no tenen remei
amor amor amor amor amor
això no és amor
Ai amor amor amor amor
això no és amor

Shhhh
No hables fuerte
que la niña duerme
Vigila que no se haga daño
volveré tan pronto como pueda

En Aragón hay una niña
que es bonita como un sol
Tiene la cabellera rubia
le llega hasta los talones

Ay, amorosa Anna Maria
robadora del amor
ay, del amor

Su hermano se la miraba
con un ojo todo amoros
no fuésemos hermanos Maria
nos casaríamos los dos

Ay, amorosa Anna Maria
robadora del amor
ay, del amor

La coge por sus manos blancas
la coge todo amoroso
arriba suben (¿?)
arriba suben los dos

Amorosa Anna Maria
robadora del amor
Ay, amorosa Anna Maria
robadora del amor

Y en una habitación de rosas
y en una cama cubierta de flores
su hermano se la miraba
con un ojo todo amoroso
Ay amorosa Anna Maria
robadora del amor
Ay amorosa Anna Maria
robadora del amor
amor amor amor amor amor
esto no es amor

Ay amor amor amor amor amor
esto no es amor

Ay amor mío, ay amor mío
lloras como lo hace un pájaro
lloras como lo hace un pájaro
Te han dejado heridas tan grandes
que ya no tienen remedio
Te han dejado heridas tan grandes
que ya no tienen remedio
amor amor amor amor amor
esto no es amor
Ay amor amor amor amor
esto no es amor

Un tros de fang

M’encanta aquesta cançó dels Mishima. No puc deixar-la d’escoltar … i és que tu no saps com em fas sentir.

Un tros de fang

Un trozo de barro

Tu no saps com em fas sentir
Com un ninot fora la caixa
Tan petit i insignificant
A les teves mans un tros de fang
Tu no saps com em fas sentir
Com un idiota que compta el temps perdut
Entre un ja ens veurem i un avui no puc

Tu no saps reconèixer en mi
El que tinc d’or et sembla una llauna
i jo m’arrugo i vaig oxidant-me

El que trobo dolç a tu t’amarga
I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

Tu no saps com em fas sentir

Tú no sabes como me haces sentir
Como un muñeco fuera de la caja
Tan pequeño e insignificante
En tus manos un trozo de barro
Tú no sabes como me haces sentir
Como un idiota que cuenta el tiempo perdido
entre un “nos veremos” y un “hoy no puedo”

Tú no sabes reconocer en mi
lo que tengo de oro te parece una lata
y me arrugo y voy oxidándome

Lo que encuentro dulce, te amarga
y para alargar la tontería
lo que nos quemaba hoy me está ahogando

Y para alargar la tontería
lo que nos quemaba hoy me está ahogando

Tú no sabes como me haces sentir

El manifiesto de la poca vergüenza

Lo de esta gente no tiene nombre. Increible es el calificativo más normal para definir la nueva campaña ostentada hegemónicamente por la ultra rancia derecha mediática a saber: “El manifiesto a favor del castellano”. Dado que su intento por tutelar el PP y mover cual marioneta a su líder Mariano Rajoy fracasó pese a todos los esfuerzos hechos desde diferentes frentes para defenestrarlo y posteriormente colocar a unos suplentes más acordes con las doctrinas férreas propugnadas desde la derecha ostracista, ahora El Mundo en proa, y con la COPE y Telemadrid de remeros, confabulados con la mentira, han decidido iniciar una nueva batalla por su cuenta que marque la línea a seguir y de paso que mantenga el nivel de crispación al que nos tienen acostumbrados.

Esta vez le ha tocado el turno a la lengua o lenguas cooficiales en algunas Comunidades Autónomas. Esa es la teoría. La realidad es que el problema lingüístico (sic) está centrado en Catalunya y el catalán. Venden, con éxito entre los ignorantes, la idea de la supremacía lingüística catalana y como un puñado de hispanohablantes irreductibles sobreviven en medio de la hostilidad. Nada más lejos de la realidad. Arremeten contra todo y todos llegándose a oir sandeces de magnitud descomunal como la de apartheid lingüístico.

La víctima número uno es la Generalitat por la política lingüística desarrollada. Resulta curioso que tal política de vía única donde no se permite escoger la lengua vehicular de la enseñanza ya que teóricamente toda se realiza en catalán, salvando las excepciones que las hay y muchas, haya sido laureada y mostrada en Europa como un ejemplo de ayuda a la integración. Cabe no olvidar, por otra parte, que el gobierno autonómico es precisamente el encargado de velar por la lengua autóctona.

Los supuestos problemas educativos surgidos debido a esta obligatoriedad de la enseñanza en catalán desaparecen cuando se demuestra que los alumnos catalanes se expresan igual de bien (o de mal) que sus homónimos del resto de España. Obviamente ahí no acaba la línea de pensamiento malicioso de estos experimentados manipuladores informativos (recordemos el tratamiento del 11-M como su actuación cómica más estelar). Ahora la nueva propuesta es decir que en Catalunya los examenes de castellano de la selectividad se ponen más fáciles para poder manipular las cifras y decir que no hay problemas en la utilización de la lengua oficial del Estado. Cansan … y mucho. Lo peor es que también venden, y mucho, entre sus secuaces y entre ellos retroalimentan su propia sarta de mentiras. Y es que este tema fuera de Catalunya vende muchísimo. Dentro también tienen su “redil” que aprovecha cualquier enarbolamiento españolizante para demostrar que están vivos y coleando. Es el divide y vencerás endógeno. No se debe escatimar en artimañas. Faltaría más.

Ahora la tontería póstuma, hasta la fecha, es decir que el catalán perjudica al turismo. Pobres turistas, ¿quizá por eso se lo piensen más a la hora de visitarnos? Espera creo recordar que Catalunya es el primer o segundo destino turístico de España. Creo que se les olvida matizar el tipo de turismo al que el catalán le es un problema: aquél recalcitrante del “esto es España y no entiendo los letreros” o del ” … y me hablaron en catalán”. El resto de turistas ingleses, alemanes, americanos y demás que visitan estos lares no tienen mayores problemas añadidos excepto el comprender que quizá aprendieron alguna palabra en castellano y ahora ven escritas otras palabras en otra lengua que acaban descubriendo que se llama catalán. Como he dicho anteriormente el problema se centraría en los rótulos, cárteles, letreros y otros escritos pues a la hora de hablar todo el mundo sabe/puede/habla castellano y más estando de cara al público. No quería entrar en comparaciones, y menos yo que soy castellanoparlante de toda la vida y por ende estoy en una guerra que no es la mía, pero que pruebe alguien a pedir un “café amb llet” (con leche) o “amb gel” (con hielo) en las zonas turísticas de la Ciudad Condal y espere sentado tranquilamente a ser entendido, primero,  y atendido después. Y luego vienen de “fuera” con campañas orquestadas para hablarnos de igualdad de derechos lingüísticos y de realidades que sólo ellos contemplan … La clave radica en la mentalidad adaptada a la diversidad. Lástima que diversidad y derecha solo comparten la primera letra del diccionario. A los autóctonos y muchos de los recién llegados les da igual que el letrero de “lo que toda la vida ha sido una panadería” ahora ponga “forn de pa”. Uno llega pide pan o , huevos o ous con la misma facilidad y normalidad propia de una sociedad mayoritariamente bilingüe.  Sí, digo mayoritariamente, porque generalmente el catalanoparlante cede su idioma en favor del castellano al mínimo síntoma de incomprensión mientras lo contrario no sucede con la misma asiduidad.

Alegan también lo de las multas por la rotulación de establecimientos obligatoria en catalán. ¿De cuantas multas hablamos? Lo pintan como si hubiera un ejército de nacionalistas patrullando en busca de establecimientos rotulados en castellano para una posterior “Noche de los cristales rotos” a la catalana. Falazmente titulan: “Multa por rotular en castellano”. ¿Perdón? Dejen la demagogia y sean veraces: “Multa por saltarse la normativa y no rotular también en catalán”. Y así entre tergiversaciones intentan contaminar la opinión pública porque siempre queda algo. Luego la gente viaja por placer, negocios y otros menesteres y se percatan que en Catalunya la gente (con excepciones) es normal y simplemente tienen la suerte/habilidad/(des)gracia de contar con otra lengua con la que expresarse.

Vergüenza propia debería darles a muchos ver como la segunda o tercera generación de inmigrantes marroquíes hablan perfecta e indistintamente catalán y castellano sin hacer ningún tipo de asco o aspaviento mientras ellos mismos reniegan de su otro idioma. ¿Adoctrinamiento escolar o más bien normalidad bilingüe? ¿Los que reniegan lo hacen por practicidad de una única lengua o más bien hay un sentimiento político, nacional o nacionalista, donde mezclan churras y merinas y que está relacionado con la unidad e indivisibilidad de la patria?

Una lengua es principalmente un vehículo de comunicación pero a la par una manera de descubrir una cultura, adentrarse en la historia de los pueblos y mucho más. Por eso, por todo lo que conlleva, una lengua débil debe ser protegida frente a otras más fuertes. Denostar el catalán por su tamaño comparativo implicaría que todos deberíamos irnos preparando para aprender chino y olvidarnos incluso del inglés y del castellano. ¡Qué van a venir a contarnos a nosotros de bilingüismo que lo tenemos asumidísimo!

Por supuesto todo este artículo lo escribí en catalán y luego empleé un traductor automático porque aquí el castellano está oprimido, hablarlo suscita practicamente las mismas miradas de desaprobación que hacia un delincuente y además está en vías de extinción. En fin, seguirán ladrando, continuarán las falacias que engañaran a los de siempre, proseguiran los ataques contra lo diferente, no es nada nuevo, ya hace tiempo que duran. Sugiero a los catalanoparlantes el diseño de una nueva estrella de David que los identifique como portadores de esa enfermedad llamada catalán.

Salut i força!

La feblesa dels meus pronoms

NoWeakHeartLoVull entendre-ho, comprendre‘m i intentar saber-ne més de tu. Ho vull, ho desitjo sempre quan marxes del meu costat i al minut t’enyoro. Em plaus ben bé d’ençà que vaig conèixer-te. De vegades et trobo propera i m’amago per por a perdre‘t, no sigui el cas que estant tant a la vora apareguin de nou les traces de patiment. Recordes? Fa un temps ambdós vàrem deixar-les enrere, junts, gairebé alhora.

Resignar-me … és l’únic que he fet fins ara. Se’m dóna prou bé. De fet és allò a què la meva vida amorosa ha acabat acostumant-se. Diuen que a l’amor com a la guerra s’hi ha de lluitar fins la mort. Lluitar-hi? Primer haig de saber qui és l’enemic. El conec? Com l’ataco? Per atacar-lo no hauria d’estar segur de la meva victòria? Potser ben mirat d’enemics n’hi ha molts. En conec un segur, el principal: jo. L’altre podria acabar sent la teva indiferència. És present, no puc oblidar-la i no vull culpar-te’n. Com li puc donar la culpa a algú a qui mai he gosat deixar-li saber el que va començar a moure‘s dintre meu? Potser ni tan sols t’has adonat de la meva atenció. La he dissimulada amb els esforços necessaris per no malmetre l’amistat. A més a més no puc i no dec anar-hi més enllà. No es pot fer res. Tant se val. A la vida no li podem donar forma a base de “si tan sols …”. Sempre, des de l’inici dels temps, han estat els valents els protagonistes de les heroïcitats que han acabat guanyant-se un lloc a la memòria col·lectiva. Els recordem, amb admiració, oblidant aviat que les històries les escrigueren precisament els covards. I aquest sembla ser el meu paper assignat en aquest conte encara no acabat. No tinc cap guió escrit que condueixi a fer servir pronoms en primera persona del plural. No hi haurà cap “ens” presidint la forma adient del verb estimar, els verbs emprats mai portaran la força d’un “-nos” al final. Ni tan sols la reduïda “‘ns” voldrà fer acte de presència. No hi ha necessitat de fer-t’ho saber. Dir: “això és el que podria haver estat si … pero mai serà” i omplir-hi els punts suspensius amb el més important, el secret amagat, l’arrel del problema: la més que comprensible incompatibilitat de dues vides. D’altra banda no parlar-ne no equival a deixar de fer castells de sorra. Hi són però s’esvaeixen ràpidament. Com m’ho faré sense la teva presència si marxo l’any vinent? Començo a sentir que t’enyoraré moltíssim. No vull fer-te fora mai de la meva vida i no puc tenir-te dintre plenament. Es més, ni tan sols puc saber si voldries ser-hi. Impossible.

Aquesta és la única força que m’atreveixo a brandar: la paraula escrita. L’utilitzo i m’utilitza. Per separat som poderosos. Sinergèticament som imparables: per moure, per fer pensar i per colpir. Avui, però, per descobrir la feblesa dels meus pronoms que substitueixen l’únic nom que ressona al meu cap.

Et miro

Aquest és un escrit de no fa gaire temps i que romania a l’interior d’una llibreta que vaig trobar l’altre dia. Parla de com a vegades és millor allunyar-se d’una persona sense ni tan sols saber quina mena de relació s’hi té i sense poder deixar passar el temps per descobrir-ho, de les dificultats de pertànyer a dos móns oposats i de la necessitat de fer servir el cap més que el cor. Cliqueu al play del vídeo i llegiu mentre escolteu la cançó escaient.

Et miro de reüll i et trobo. Dues mirades plenes de patiment pretèrit. Reconec que m’omple de joia la sensació de retrobar-te. De joia de i de por a parts iguals.

Èsser a prop teu només contribueix a atabalar el meu cap. Anàlisi rere anàlisi les branques de l’arbre de les decisions semblen no tenir fi. A l’extrem, lluny de l’abast meu, veig la desitjada. Penso en atansar-m’hi però continua allunyant-se sense pietat.

Mai, fins ara, havia pensat que agrairia la passivitat d’algú. Sense entrar en judicis et dono l’enhorabona. Tan sols sé que els esforços constants que faig per no ser com realmente sóc s’haurien anat a n’orris si t’ho haguessis proposat o bé les circumstàncies t’ho haguessin permès. Sento quelcom. No puc negar-ho. Sento quan hi ets i quan no, quan arribes i quan marxes, quan t’apropes o encara més quan t’allunyes.

Sento i callo. Cap gest o paraula pot delatar-me. Impàvid, fred assisteixo als nostres encontres tractant que el futur no ens faci mal. Tot per evitar que la necessitat d’estimar que ambdòs arrosseguem ens compliqui massa la vida i acabem distanciats per quelcom que jo, i només jo, deuria haver evitat.