Viatge de somni

Si lo que buscas es mi blog sobre Suecia, está aquí

August 27th, 2010

Somnis Fa molt de temps que no em llevo a escriure un somni. La veritat, cap posseïa el contingunt adient que em motivés a fer-ho. A dies però, el contingut hi és i tan sols no me n’enrecordo. Veritat que és estrany tot això dels somnis? I si poguessim escollir quins volem que es fessin realitat? Aleshores és quan no voldríem que acabessin mai … precisament com ara fa cinc minuts.

Diuen que un mai sap com entra en un somni i és tan certa la afirmació que jo vaig aparèixer de cop al bell mig d’un aeroport vell i familiar. Sóc a casa, he tornat però no he vist l’aterratge ni el trajecte. No. Els capricis onírics m’han traslladat directament a la sortida. És de nit i rebo un missatge d’una persona que em ve a recollir. Es als somnis on un se n’adona de que el temps, més que mai, s’estira i s’arronsa (Visca la relativitat temporal!) En el que sembla una centèsima de segon, t’apropes per l’esquena, atacant el meu flanc dret, plenament deslliurat de protecció, fins que hi enllaces per sopresa la teva mà esquerra. Però … ep! Tu no ets tu! Tu no ets la persona del missatge! … No em cal pensar gaire en qui pot haver estat l’artífex del canvi de “no-tu” a “tu” i li dedico el meu somriure que duu l’epítet “No canviaràs mai”. Penso ràpidament en tot, en tot el passat, en tot el dolent, en tot el que et diria, en tot el que no et vaig dir … El teu interior ho sap. Saps que penso i què penso. Somrius amb el més meravellós dels somriures, aquell que t’és únic, aquell que m’ha acompanyat durant l’absència. En un instant, la dèria pensadora toca a la fi: tot és com una vegada ho vàrem somiar.

Passegem plegats, agafats de la mà en direcció a la ciutat (demostrant un cop més la increïble capacitat del somnis per moure escenaris i situar-los on més convingui). Allà hi som, com una vegada hi vàrem ser passejant i parlant. En baixar unes escales trobem un pare i un fill que les baixen rere nostre. Parlen una llengua estranya. “Sembla àrab”, et dic a cau d’orella. “No. És farsi!” et xiuxiuejo esverat un segon desprès com qui ha fet una descoberta històrica … i en el fons, tot m’és tan familiar … com si haguessim tingut milers d’aquestes converses fora d’aquest oniro-espai.

I ara el tall. El tall en l’espai-temps dels típics que els somnis acostumen a tenir. Hem tornat per art de màgia a la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport. Sé que és un somni: allà ni s’hi pot tornar fàcilment ni tu podries ser-hi. Però hi som. Les cintes transportadores corren i corren sense parar transportant equipatge des de la planta inferior i escopint les maletes de viatge oblidades. Cerco la meva amb la mirada i la trobo, però no sóc capaç d’agafar-la abans de que torni a amagar-se en el seu viatge sobre la cinta. La gent, oblidadissa com jo, s’atabala per tal de recuperar-ne les seves. Ja torna, ja surt de nou. Aconsegueixo una posició privilegiada entre la gentada però un cop més s’escapa de les meves mans, totalment inaccesible i torna a caure a través del forat a la planta de sota. Vint-i-tres quilos, o més, de ben segur més. Imagino la patacada, el soroll: ¡BAM! I desperto.

Desperto trasbalsat, amb ganes de que allò no s’acabés mai i pensant en els minuts viscuts. Pensant en tu. Pensant en per què hi penso ara. Pensant que potser haig de tornar i deixar que la meva maleta amb memòries del passat giri per sempre fora del nostre abast. Al cap i a la fi, ara … estem junts ¿no?